Un pas insegur
Quan baixo de l'acera, un xipolleig
flàccid i un tremolor d'aigua inquieta,
per bé que un temps brevíssim, em retarda
l'instant que el peu se m'assenta a l'asfalt.
Veig que encara treballa, que no és
ben bé inerta, la fusta de la porta
per on se'n van els anys. Ara s'hi ha obert
una clivella, i m'entra un fil de llum.
Aquests peus d'home, gairebé insensibles
dins del seu cuir, han recordat uns peus
hàbils i sapients, uns peus de nen
feliços d'amarar-se en l'aigua fosca
que té per llit un canyon de pissarres
negres, on llisquen les soles de cànem
xopes i llefiscoses, i els turmells
sagnen molt fi, del record de les fulles
de canya, ganivets de verdor freda
que tallen quan es baixa, tan de pressa
com quan es cau, per fugir de la plana
de terra i d'homes, el món que retruny
de migdia, i apaga la lluor
del fred metall d'aurora de les canyes.
***
***
Fi del món
Puc repetir la frase que s'ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real.
La terra pedregosa i fatigosa
de caminar, i els arbres que em ferien
els ulls amb una branca delicada,
tan vivament maligna, convincent,
amb la prova millor, la de les llàgrimes,
sembla que no són res. Es va donant
a l'amplària grisa, jaspiada
d'esperma pàl·lid, embafós. Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s'enfonsa per sempre.
Tot fa sentit, només sentit, tot és
tal com ho he dit. No sé res més de tu.
"Da nuces pueris" / Editorial Empuries
