"Anyoransa" - Mardarida Caimari

Digasmé, lluna agradosa

ahont és l'espós amat?

Digasmé si s'en recorda

de n'Ayneta y los infants;

digasli tu que ara el veus

que jo no'l puc olvidar,

pensant quan vindrà lo dia

que mos ulls l'esguardaran,

quan sent sa nina que riu

y lo ninet vegi jugar

tota plorosa jo pens:

si son pare los miras!

Bossinets son del meu cor

los meus aixerits infants

y son pare es lo senyor

del méu cor enamorat.

Digasli, lluna de plata,

que venga prest á'n Joan

perque'm trob molt tota sòla

sens ell en lo meu costat.

Altre temps, lluna agradosa

mos n'anavem en es camp,

ell emb mules y sa reya,

jò emb lo cányam per filar,

y prop d'ell lo fus omplia

tota gojosa cantant

cansonetes forastéras

de dos cors enamorats.

Mes ay! Lluna platejada

forem despres desgraciats

vingueren los anys aixuts

y perderem los sembrats.

Teniem dos infantons

y era precís darlos pà,

per ells mon espos qu'estim

a l'Havana se'n v'a anar.

Però jo no vull riqueses

que venturosos no fan,

ni doblers per comprar alhacas

ni faldetas de domas.

Los meus fillets sempre anyoran

lo séu pare desitjat.

Digaslí, lluneta clara,

que sa nina jà ha dentat

y que va tot sol á escóla

lo ninet que creix a pams,

qu'enguany lo blat es molt bò

que và molt verd lo fávar,

que sa gent té molta feina

y que pujen los jornals;

qu'a Son Roca cercan homos,

qu'en demanen a los camps,

que m'estim mes escudella

emb ell a lo meu costat,

que menjar grosses gallines

si tan lluny l'he de plorar.

No te descuidis, lluneta,

de dir que venga à'n Joan,

que, si es torba, n'Anyna séua

d'anyoransa morirá.

Poema cedit per la neta de Margarida Caimari

 i 

llegit al "Último Jueves" d'agost de 2014