domingo, 31 de julio de 2016

El país que he escollit - Robert Graves
















LAMENT PER PASÍFAE

Sol de ponent, escalfa'm un xic més!
Enlluernat i amb llàgrimes, jo t'enlluernaré,
conjurant-te a brillar i a deturar-te.
Tu i jo ens hem esforçat tota la tarda
sota d'un núvol eixut i opressiu...
velló que el penar nostre ha  pintat d'or
perquè aquesta ha de ser nit sense lluna.
Sol de ponent, escalfa'm un xic més!

No era infidel, era una dona autèntica
que somreia amb terrible indiferència;
de cor rar, sobirana, idolatrada,
fins que el cucut vernal de llord plomatge
temptà sa compassió i traí sa veritat.
I ella, que per a tots brillava, dimití.
I aquesta haurà de ser nit sense lluna.
Sol de ponent, escalfa'm un xic més!

***

UN TROS DE PASTÍS DE BODA

Com és que tantes noies maques, llestes,
   s'han casat amb uns insofribles?
Descartem sacrificis personals
   i afany missioner, de deu vegades, nou.

Ho repeteixo: "homes insofribles";
   no només rústecs, depravats, geniüts
(contrapunts teatrals per mostrar al món
   com s'han portat de bé les dones sempre).

No, insofribles: analfabets, ganduls,
   bruts, ploramiques, malintencionats,
per la presència dels quals en els parcs públics
   cal demanar excuses als vianants.

Ha exhaurit Déu les existències
   de marits tolerables? O bé és que
sobrevaloro, com sempre, les dones
   a expenses dels homes?

                                          Sí?
                                                 Podría ser.
                                                           
                                                                     ***


SÍMPTOMES DE L'AMOR

L'amor és una migranya universal,
una taca brillant a la visió
que anul·la la raó.

Els sínmptomes de l'amor vertader
són magror, gelosía,
albes mandroses;

i averanys i malsons...
estar pendents d'un truc,
esperar algun senyal:

un frec amb els dits d'ella
en una cambra obscura,
un esguard penetrant.

Coratge, amant!
Suportaríes un dolor així
si no fos de mans d'ella?


***

LA DEESA NEGRA

Silenci, els mots fonent-se en nicieses,
silenci perllongat, pensament tan secret
que fem emmudir cigales i esquelles.

I els teus ulls d'àgata, ben oberts, reflecteixen
l'ocell de foc deslliurat que s'allunya
per un camí revolt de grocs i blaus.

No he de plorar? Són molts els fruits d'amor,
peixos clapats, avellanes i heura
clara que tu, mig somrient, atorgues
a l'extensa i plaent terra promesa
per a mi, mai abans llampant i amb plomes.

                                                                              ***

"El país que he escollit" / Ed. del Salobre
(Edició bilingüe)

***

UN ÚLTIM POEMA

Un darrer poema, i un últim de veritat, i encara un altre...
Oh, quan podré deixar-ho?
He de fer anar sa ploma fins que em sagnin les ungles
i, tremolant de febre, em falli l'alé,
o segui embolcallat amb un mantell de colors
allí on beslluma la lluna nova, pel Castell de Cristall?
No he de sentir-la mai xiuxiuejar suaument:
"Ve't aquí la veritat, escrita sols per tu
i només per a mi; per tant, amor, acaba."?

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada