sábado, 6 de septiembre de 2014

"Anyoransa" - Mardarida Caimari


Digasmé, lluna agradosa
ahont és l'espós amat?
Digasmé si s'en recorda
de n'Ayneta y los infants;
digasli tu que ara el veus
que jo no'l puc olvidar,
pensant quan vindrà lo dia
que mos ulls l'esguardaran,
quan sent sa nina que riu
y lo ninet vegi jugar
tota plorosa jo pens:
si son pare los miras!
Bossinets son del meu cor
los meus aixerits infants
y son pare es lo senyor
del méu cor enamorat.
Digasli, lluna de plata,
que venga prest á'n Joan
perque'm trob molt tota sòla
sens ell en lo meu costat.
Altre temps, lluna agradosa
mos n'anavem en es camp,
ell emb mules y sa reya,
jò emb lo cányam per filar,
y prop d'ell lo fus omplia
tota gojosa cantant
cansonetes forastéras
de dos cors enamorats.
Mes ay! Lluna platejada
forem despres desgraciats
vingueren los anys aixuts
y perderem los sembrats.
Teniem dos infantons
y era precís darlos pà,
per ells mon espos qu'estim
a l'Havana se'n v'a anar.
Però jo no vull riqueses
que venturosos no fan,
ni doblers per comprar alhacas
ni faldetas de domas.
Los meus fillets sempre anyoran
lo séu pare desitjat.
Digaslí, lluneta clara,
que sa nina jà ha dentat
y que va tot sol á escóla
lo ninet que creix a pams,
qu'enguany lo blat es molt bò
que và molt verd lo fávar,
que sa gent té molta feina
y que pujen los jornals;
qu'a Son Roca cercan homos,
qu'en demanen a los camps,
que m'estim mes escudella
emb ell a lo meu costat,
que menjar grosses gallines
si tan lluny l'he de plorar.
No te descuidis, lluneta,
de dir que venga à'n Joan,
que, si es torba, n'Anyna séua
d'anyoransa morirá.




Poema cedit per la neta de Margarida Caimari
 i 
llegit al "Último Jueves" d'agost de 2014

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada